Vint anys del Manifest del Liceu, per Enric Cama

20-04-22

Aquí teniu l’editorial complet del darrer CR, 107. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.


El 22 d’abril del 2002, fa vint anys, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona s’omplia a vessar de molts anys de presó, de moltes tortures, de molts malsons. La nostra associació havia organitzat un homenatge a les persones represaliades pel franquisme per manifestar públicament el reconeixement envers totes elles, i també a les seves famílies.

Al final de l’homenatge el nostre president, aleshores l’enyorat Enric Pubill, va sortir a l’escenari i va llegir un manifest titulat Per un memorial democràtic, també conegut com el Manifest del Liceu, en el qual, després de deixar clar el reconeixement a tots aquells que van combatre la dictadura i van contribuir de forma decisiva a l’establiment d’un règim democràtic, es demanava que la memòria de l’experiència de la dictadura i les seves conseqüències, que l’experiència de la lluita per la llibertat, s’incorporés al coneixement comú de les futures generacions. Concretament en el manifest es deia:

Demanem que la memòria i l’experiència de la lluita per la llibertat s’incorporin al coneixement comú de les futures generacions, perquè és la història d’aquest país, és la història del seu país” i acabava dient “Conèixer i difondre la història no és garantia que els desastres no es repeteixin, però contribueix a consolidar i a aprofundir la cultura democràtica, una èpica de l’esforç col·lectiu, de la llibertat i de la pau. Volem que aquest sigui el nostre llegat i per aquesta raó proposem a l’administració catalana la creació del Memorial Democràtic; un llegat del coneixement que faci als ciutadans civilment més savis i, per tant, més lliures.”

D’això en fa vint anys. A partir d’aquell moment la creació del Memorial va ser una constant reivindicació del moviment memorialista. Reclamaven la creació d’una institució pública que donés a conèixer la història de la lluita democràtica del nostre país. Altres associacions van sumar-se a la reivindicació, i així, el 17 de gener de 2004, catorze organitzacions van signar la “Declaració d’Hospitalet per un Memorial Democràtic”.

Però el camí no va ser planer. El govern de Catalunya, de CiU, no era especialment sensible al tema del Memorial. La dreta, en general, considerava erròniament el Memorial com un instrument de l’esquerra per reivindicar una lluita contra la dictadura que, naturalment, la dreta, amb alguna excepció, no havia protagonitzat. Finalment el Memorial Democràtic va venir de la mà del govern d’esquerres quan, el 2004 el Departament de Relacions Institucionals i Participació va impulsar l’avantprojecte de creació del Memorial i va ser en la segona legislatura del govern d’esquerres, després de tres anys de debat i d’oposició de la dreta, quan es va crear definitivament la institució mitjançant una llei l’octubre del 2007. Una llei aprovada per complir l’article 54 de l’Estatut de Catalunya que estableix que la Generalitat ha de: “vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i lluita pels drets i les llibertats democràtiques”.

Una llei que les entitats memorialistes vam celebrar però que arribava massa tard, havien passat vint-i-cinc anys des de les primeres eleccions democràtiques celebrades el 1977. Semblava talment que un dels preus de la Transició hagués estat cobrir de silenci la repressió exercida pel franquisme. Això va dificultar el compliment d’un dels objectius de la recuperació de la memòria històrica: explicar i difondre el molt que ha costat que en aquests país tinguem llibertat. El Memorial s’hagués hagut de constituir molt abans, a pocs anys d’acabada la dictadura; s’hagués evitat així més d’una tergiversació, més d’una ocultació de fets criminals, i s’hagués evitat així el retard pel que fa a les justes reivindicacions dels represaliats pel franquisme. Després del franquisme, una generació va créixer amb aquest buit històric.

Els primers directors del Memorial, M. Jesús Bono i Miquel Caminal, van desenvolupar una molt bona tasca instal·lant una seu digna, cèntrica, oberta a tothom, impulsant la recuperació de la memòria, recuperant espais, dignificant els represaliats, ajudant a entitats memorialistes, mitjançant actes, publicacions, documentals, exposicions, etc. i, de manera especial, col·laborant amb institucions escolars i acadèmiques. Tota aquesta tasca va ser capdavantera a l’Estat espanyol i va ser referència per d’altres Comunitats.

La vida del Memorial no va estar lliure d’ensurts segons l’orientació política del govern. I si a partir de la seva creació va rebre un impuls notable, la situació va canviar quan va canviar el govern. CiU, que ja s’havia abstingut en el moment de votar la llei per la qual es creava el Memorial, una vegada al govern va tancar la seu, va destituir la seva direcció, va paralitzar el seu funcionament i finalment va decidir traslladar la institució al Castell de Montjuïc! en contra de l’opinió de les entitats memorialistes i del Consell de Participació. Amb el temps la situació es va redreçar i el Memorial, malgrat un pressupost econòmic que li dificulta la realització de molts dels seus objectius, s’ha constituït com una institució imprescindible per vèncer l’amnèsia col·lectiva sobre el passat franquista.

Caldria però, per donar-li una major estabilitat, modificar la dependència política del Memorial. El fet que depengui de l’executiu de torn, porta indefectiblement a convertir-lo en un instrument del govern que nomena o destitueix la seva direcció d’acord amb l’orientació política del moment. Considerem imprescindible que el Memorial depengui del Parlament per garantir una direcció estable que eviti els constants canvis i que permeti planificar amb temps i tranquil·litat. Considerem que això estabilitzaria i milloraria el funcionament d’una entitat que fa vint anys va començar a obrir-se camí amb el Manifest del Liceu. Felicitats Memorial!