Catalunya Resistent

La comprensió de tantes petites històries personals

per Leonardo Zanchi

Article publicat en italià a Triangulo rosso núm. 7-10 juliol-octubre 2021

Em pregunten què és la memòria avui i, potser de manera una mica simple, responc que la memòria és el que som o, més ben dit, el que triem ser. La memòria, en realitat, és el que volem conservar del nostre passat, el que escollim per recordar ja que considerem que pot dir alguna cosa de nosaltres i donar significat al nostre present. La memòria és una mena de “passat que no passa”, que encara té un significat pel present i que orienta la nostra mirada envers el demà.

El que som i el que hem estat

En l’horitzó de la memòria, passat, present i futur estan extremadament connectats, perquè la memòria té a veure amb la nostra identitat i amb el que som, amb el que hem estat i amb el que podem arribar a ser.

Es podria dir el mateix pel que fa a l’oblit, o a l’intent, més o menys voluntari, d’esborrar o oblidar alguns aspectes o períodes del passat.

L’oblit, que és l’antítesi de la memòria, també produeix determinats efectes en el present, sobretot quan, a través de formes de revisionisme o negacionisme, intenta modificar d’alguna manera la nostra concepció del passat, per rehabilitar en el present i en el futur ideologies i mecanismes que ja han mostrat les seves conseqüències nocives i devastadores.

Pel que fa a la memòria, primer cal reflexionar

Per evitar derives com aquesta, crec que s’ha d’entendre la memòria com un incessant procés individual i col·lectiu per tal de reflexionar i prendre consciència progressivament del que ha esdevingut, del que s’esdevé i pot tornar a esdevenir.

Des d’aquesta òptica, la memòria pot convertir-se en un instrument fonamental per desenvolupar el sentit crític, que consisteix no només en comprendre millor el present, sinó també en posicionar-se respecte al que succeeix al nostre entorn i contestar aquells fenòmens que enverinen la vida col·lectiva.

Fer memòria avui, doncs, esdevé una tasca imprescindible per alimentar el procés col·lectiu de reelaboració del passat.

Un temps que no retenim

Arribats a aquest punt és inevitable preguntar-se quina és la manera més encertada de fer memòria avui d’una forma concreta i eficaç; certament no seré jo qui, en aquestes ratlles, doni resposta a aquesta qüestió al voltant de la qual es confronten, des de fa anys, historiadors, estudiosos i interessats en el tema. Em limitaré, amb les paraules de l’escriptor José Saramago, a suggerir un camí que em sembla que pot ser recorregut amb més convicció.

En un fragment dels seus Quaderns de Lanzarote, l’escriptor d’origen portuguès, premi Nobel de literatura 1998, escriu: “M’interessa, és clar, la batalla d’Austerlitz, però m’interessaria molt més conèixer les petites històries que van ser conseqüència d’aquesta Història de gran format, assolir una comprensió real de les innumerables i ínfimes històries personals, d’aquell temps angoixosament perdut i informe, el temps que no retenim, el temps que no aprenem a retenir, la substància mental, espiritual i ideològica de la qual finalment estem fets”.

Les històries individuals dels deportats

Més enllà de l’exemple de la batalla napoleònica d’Austerlitz, em sembla que conèixer –i donar a conèixer- les petites històries que conformen la gran Història és quelcom sobre el que val la pena reflexionar i, indubtablement, s’adapta perfectament al cas de la memòria de les deportacions nazi-feixistes. Investigar les històries individuals de les persones que van patir la deportació, aprofundir en les seves vides interrompudes per la violència d’aquells règims i en les seves decisions per intentar contestar aquella violència, crec que és una manera de fer-nos sentir més propera l’experiència d’aquelles dones i aquells homes. Estudiar les històries individuals dels qui varen patir aquells esdeveniments implica també considerar atentament el motiu per qual van ser deportats als camps de concentració: motius racials en el cas dels ciutadans d’origen jueu, però també raons polítiques que van portar a la deportació als opositors i antifeixistes –com és ben sabut- i, eixamplant l’esguard al context europeu, també raons d’homofòbia que varen colpir a les persones que tenien una orientació sexual diferent de la que era considerada normal; i també els motius racials que colpejaren a les ètnies romaní i sinti, i de la mateixa manera per totes les categories de persones a les que els nazis identificaven en els camps amb triangles de colors – categories que, encara avui, són massa sovint relegades a un plànol secundari i marginal en la memòria col·lectiva.

Una possibilitat fructífera

Considero que una manera fructífera de fer memòria avui és donar espai a les petites històries individuals, començant per donar un nom a aquelles persones a les que se’ls va negar la identitat, restituint-los la pròpia identitat, recordant les seves idees, opcions i gestos. Conèixer la personalitat d’aquells homes i aquelles dones significa intentar reconstruir aquell temps “un temps que no hem après a retenir” com diu Saramago, però que potser encara podem recuperar.


Aquest article apareix al darrer CR, 106. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s