Arreu la sorra.
A un metre sota terra, la dignitat.
Un homenatge als camarades caiguts per la llibertat (Marià Hispano)
Fotografies: Ignasi Espinosa
El passat diumenge 21 de febrer se celebrà al Fossar de Montjuïc un acte en homenatge als homes i les dones del PSUC i les JSUC assassinades pel feixisme. Va ser un acte auster i digne, expressat des de la paraula i la música. Les paraules les cosiren tres joves comunistes que alçaren la veu per a explicar-nos les històries de joventut i compromís democràtic d’uns altres joves, aquells que d’ençà els anys trenta del segle XX s’enfrontarien al feixisme des d’una opció de vida compromesa amb la llibertat, sacrificada i demolidora vers els seus espais de vida privats i íntims: joves que havien d’estudiar, treballar o estimar, abocats a una lluita a mort contra la barbàrie. D’això anaren les paraules pronunciades aquest diumenge al Fossar de la Pedrera, discursos sobre un fil de dignitat que recorre tota la història de la humanitat, enguany celebrats també pel 150 aniversari de la Comuna de París (1871-2021). I de les paraules a la música. Dos músics interpreten Peça d’amor, de la banda sonora de Cinema paradiso, i la música deu arribar a un metro sota terra, allà on descansen els camarades, la dignitat. És una peça del compositor Ennio Morricone, un altre que fou jove, comunista i antifeixista a la Itàlia feixista i a la Itàlia democràtica.
Després de sonar l’Internacional i el Cant dels Segadors, colles del públic s’aproparan a les tombes dels camarades caiguts amb flors i memòria.
Associació Catalana d’ex-Presos Polítics del Franquisme
Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya
Barcelona, Febrer del 2021
Textos llegits per Víctor Coll, Paula Quilez i Toni Balcells.
Fragments de ”Arreu la sorra” de Cassandra Mestre, germana de Numen Mestre, afusellat el 18 de febrer de 1949, dia del seu 26è aniversari, ara fa 72 anys.
Són gairebé les dotze. Encara no dorm. Fins ben passada la mitjanit no agafa el son.
Sent passes que no són les del vigilant. És el soroll de molts, que avancen per la galeria. Li sembla que obren un forrellat.
Minuts més tard, una veu coneguda crida: “Visca la República!”
No triguen gaire a arribar a la seva porta. Quan els carcellers l’obren, se li abrusa la cara. Malgrat que l’afanyen i l’empenyen, es vesteix amb la roba de mudar. En sortir de la cel·la dóna un crit de “Visca la JSU!”
Pel corredor, camina en forçat silenci cap a la nau central. La travessen i segueixen. En un costat, dins d’una habitació, hi ha els frares, un oficial i un soldat. Més enllà els seus companys. (…)
El fan entrar.
El soldat llegeix torbat la confirmació de la sentència de tots quatre.
Demana paper i ploma. Li donen un paper, un sobre i un llapis. Es posa a escriure. És la carta de comiat a la família. (…)
Han passat la nit en capella vigilats pels esbirros que els custodien.
En el pregon silenci d’un passadís de la Model, a les sis del matí, es percep el sord trepitjar de desenes de peus damunt el dur ciment. El ressò és com un llòbrec udol. En el pati anterior a la sortida, les furgonetes els esperen. A empentes els fan pujar.
En baixar del vehicle sent la sorra sota els peus. Està humida. Fa un xim-xim petit. Encara no és de dia.
La fogonada de les descàrregues esquinça la boirina. La platja molla de pluja, engoleix de mica en mica el doll de sang de quatre homes. Hi està avesada. (…)
Vora la paret de la muntanya, en un talús, un bastiment destartalat, amb porta de dos batents i finestra petita mig trencada. Darrera la porta entreoberta es veuen a terra quatre taüts de fusta ordinària, sense pintar, cada un té enganxat a la tapa un ofici judicial.
El fosser destapa la primera caixa: el difunt hi és de bocaterrosa. No el gira, diu, perquè té la cara destrossada per la descàrrega. El segon du barba d’uns quants dies i té el cabell negre i abundant. L’altre, afaitat i cabell curt, té l’aparença d’home molt pulcre. L’últim taüt és el seu: “el xiquet”, el Numen.
Al pols esquerre es veu l’empremta d’un tret i un regalim de sang seca li baixa per la galta. Du el vestit dels diumenges. Les mans lívides com el rostre, a banda i banda del cos. (…)
Els crits ofegats i els juraments que s’han oït en el moment de destapar les caixes no han cessat encara quan unes mans col·loquen damunt del seu fèretre un pom de camèlies, una per cada any que ell compliria aquell 18 de febrer. Altres mans deixen clavells vermells a totes les caixes.
Els fossers carreguen els quatre taüts en un camió. El seguici, una vintena de persones, es posa a caminar per l’empinada carretera. Es dirigeixen a la part alta del cementiri. Plovisqueja com el dia abans.
Darrera carta de Francesc Serrat enviada des de la presó Model de Barcelona disset dies abans de la seva execució, el 25 de febrer de 1946, ara fa 75 anys.
Com totes les cartes enviades des de les presons franquistes, havia de passar la censura i s’havia d’escriure en castellà. Tot i que sembla adreçada a la companya, la destinatària, Carmen Font és Carmen Mompeat, una militant del PSUC resident a Toulouse, a la mateixa casa on viuen Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. Ells són “los padres” No podent dir les coses pel seu nom, en Cisquet s’acomiada del partit, “els amics”, que faran arribar la mala noticia a la família, exiliats a França.
Barcelona 8-2-46
Querida amiga! Espero que conocerás mi situación, como la de los amigos, que quieres, la vida es así y hay que cogerla como viene, sobre todo amiga anima a los padres, y diles que estoy bien. Recibí tu carta me alegro que disfrutéis, por aquí, era ya hora, los sacrificios nunca se hacen en vano y algún día salen sus frutos. Darás muchos abrazos a todos mis amigos y les dices, que no he cambiado soy el mismo y lo seré mientras viva, mi situación es crítica pero conservo toda la serenidad y firmeza que nos caracteriza. Un fuerte abrazo.
Francisco Serrat
Enguany commemorem el centenari del naixement a Olot de Francesc Serrat, Cisquet, a més dels 75 anys de la seva mort. Per aquest motiu l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya ha volgut dedicar el 2021 al seu record. L’acte d’avui és un dels primers de l’Any Cisquet. El proper dijous 25, dia de l’afusellament, es farà un acte de record a Olot amb la projecció d’un video que pugui ser vist per a tota la gent quer passegi pel carrer. I durant tot l’any anirem fent diverses activitats de les que us anirem informant.
Intervenció del President de l’Associació Carles Vallejo
La dignitat reposa a les fosses comunes d’Europa
Voldríem agrair la vostra presència en aquest acte que us convoca per a recordar i retre homenatge als companys del PSUC afusellats al Camp de la Bota el 25 de febrer de 1946 i el 18 de febrer de 1949 i enterrats aquí, a la fossa comuna que assenta el Fossar de la Pedrera. Una fossa comuna com d’altres centenars de fosses comunes existents arreu d’Europa, on la dignitat reposa de la mà dels qui foren coberts en calç viva: parlem de miserables, de ciutadans sense nom, de vailets orfes, de revolucionaris o d’antifeixistes.
Aquest fossar de la Pedrera, dit també d’en Moragas, ha estat també testimoni durant més de dos mil anys de l’activitat d’una pedrera on les condicions de treball indignes posaven en risc la vida d’uns picapedrers i traginers que extreien la pedra que va fer possible la construcció de la ciutat de Barcelona. Esgotada ja la pedrera, va ser a mitjans del segle XIX que fou reconvertida en fossa comuna on enterrar i cobrir de calç a tots aquells ciutadans i ciutadanes marginades i reprimides pels líders de la historia oficial. Cal, per tant, no oblidar mai el pòsit de dignitat que reposa a les fosses comunes d’Europa.
Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.
Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.
Avui, diumenge 21 de febrer de 2021, en aquest acte organitzat per l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, es fa memòria i es ret homenatge a uns militants del PSUC i les JSUC que foren enterrats i coberts en calç viva aquí, al fossar de la pedrera, juntament amb dos mil antifeixistes més. Francesc Serrat, Manuel Donaire, Joan Arévalo, Joan Hernández, Joaquim Puig Pidemunt, Pere Valverde, Àngel Carrero i Numen Mestre eren joves estudiants, obrers i camperols, però també esportistes, amants, riallers, ballarins o somiatruites. Joves plens de vida que foren assassinats pel règim franquista en venjança pel compromís que havien adquirit vers la llibertat i la justícia. Altres centenars d’homes i dones del PSUC resten també enterrats i coberts en calç viva en fosses comunes d’arreu de Catalunya, Espanya i Europa. Són les fosses del pòsit de la dignitat d’Europa, un continent on massa sovint la ciutadania democràtica s’ha vist obligada a alçar-se contra la barbàrie.
Aquest any 2021 celebrem el 150 aniversari de la Comuna de París, una revolta popular contra un poder autoritari i injust que va poder declarar –per uns dies- París com ciutat independent, lliure i propietària d’ella mateixa. Després vindria la repressió del govern, l’afusellament de quaranta-mil comuners, nens, homes i dones i els enterraments a fosses comunes, l’espai de dignitat que avui reivindiquem.
Mireia Clemente diu un poema de Louise Michel, líder de la revolta de la Comuna:
¿Cuándo, entonces, como se enrolla un sudario
a los muertos para sepultarles,
se verá sobre todos nosotros a nuestra era
replegarse como un manto?
Como el grano que se vuelve haz,
sobre el suelo regado por la sangre,
el futuro crecerá soberbio
bajo el rojo sol naciente.
Àlbum de fotografies:
