Per Enric Cama, membre de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme.
Ajuntament de Mataró, 27 de gener de 2021.
Diu l’escriptor Milan Kundera que fins i tot en els moments de més profunda desesperació l’home composa la seva vida d’acord amb les lleis de la bellesa.
Sempre he tingut present aquesta idea relacionant-la amb un fet que va passar durant l’Holocaust, i que reforça l’esperança amb la humanitat.
Un dia es van presentar a un col·legi de Txecoslovàquia la GESTAPO -sembla que també hi anaven policies txecoslovacs- per emportar-se als nens i nenes jueus. A l’entrar a una classe, el mestre, Janos Kojak, va decidir acompanyar-los fins l’estació, va pujar amb ells al tren, els va anar explicant comptes fins arribar a Auschwitz i allà no els va voler deixar i va anar amb ells fins les dutxes falses, o sigui las càmeres de gas. I va morir amb ells.
Sí, Kundera tenia raó.
Permetin que inici així la meva intervenció d’un tema tant tràgic com l’Holocaust.
Cada any jo explicava als meus alumnes aquest fet com homenatge a aquell mestre i per tenir present que fins i tot en mig del drama més dur trobarem una clara esperança.
Avui ens apleguem, com cada any, per recordar l’Holocaust, per fer homenatge a les seves víctimes, i expressar la voluntat de lluitar per evitar que la humanitat torni a veure una cosa semblant. I ens apleguem amb la voluntat de fer realitat el lema dels supervivents dels camps i que dona nom a la revista de l’Amical de Mauthausen i d’altres camps: MAI MÉS.
Mai més la persecució i aniquilació sistemàtica de milions de persones amb motiu de la seva raça, religió, pensament polític, opinió o acció, com es va produir a Europa entre 1939 i 1945.
Persecució i aniquilació que no només va afectar als jueus. Les víctimes van ser principalment els jueus, però acompanyats per gitanos, comunistes, socialistes, homosexuals, etc. sense oblidar als dos milions de ciutadans russos que també van ser víctimes dels camps.
I la ideologia que va impulsar aquest horror va ser el feixisme en la seva versió alemanya: el nazisme. El feixisme es una ideologia apareguda a Itàlia per lluitar contra les influències de la Revolució Russa que s’estenien per Europa causant pànic a la burgesia que veia en el feixisme una manera de lluitar contra la revolució.
En aquesta qüestió Alemanya va imitar a Itàlia. Hitler va imitar a Mussolini fins i tot amb la salutació romana amb la qual Mussolini volia rememorar l’Imperi Romà. Però el nazisme va incorporar en el seu ideari el tema racial, la puresa de la raça ària i la persecució dels jueus, qüestió aquesta que no estava en l’origen del feixisme italià. Els nazis recollien la tradició antisemita prou estesa feia anys per Alemanya. A més, el nazisme associava els jueus a la Revolució Russa. Segons Hitler tots els bolxevics eren jueus i, per tant, responsables de la revolució comunista que s’havia intentat fer a Alemanya pels “Espartaquistes” en acabar la guerra.
Cal considerar també com impuls del nazisme el Tractat de Versalles, que havia significat una humiliació nacional per Alemanya per les condicions econòmiques i militars, la retallada de territoris que van passar a formar part d’altres països, i altres mesures deshonroses, que les potències vencedores, encapçalades pel francès Clemenceau, havien imposat a Alemanya.
La derrota en la guerra i el Tractat de Versalles van produir una situació crítica al costat d’una crisi econòmica generadora d’una inflació històrica i d’un atur gegantí. Tot plegat va crear un sentiment de revenja en una part important de la població alemanya i va portar els grans industrials a recolzar el partit nazi i la seva política nacionalista, que volia liquidar el Tractat de Versalles i postulava la recuperació de tots els territoris traspassats a altres Estats.
En les eleccions de 1933 el partit Nacional Socialista va puja el poder. No van haver-hi més eleccions.
El nou govern presidit per Hitler va impulsar una dictadura fortament repressiva i una política exterior orientada a la recuperació per la força dels territoris perduts al Tractat de Versalles. Aquesta política exterior va portar a la II GM.
I tot això enfocant la culpa de tots els problemes als jueus, creant un sentiment de repulsa i fins i tot d’odi que ja feia preveure el que vindria després.
En aquest sentit, la Declaració Balfour, signada el 1917, va jugar un paper important en la propaganda contra els jueus realitzada pels nazis. La Declaració Balfour fou una carta datada el 2 de novembre de 1917, del Secretari d’Estat d’Afers Exteriors britànic, Artur James Balfour a Walter Rothschild, líder de la comunitat jueva britànica, per transmetre a la Federació Sionista de la Gran Bretanya i Irlanda l’opinió del gabinet britànic favorable a la creació d’una llar nacional pel poble jueu a Palestina. A més a més exposava que la declaració era un senyal de la “simpatia amb les aspiracions sionistes jueves”. La carta va ser denunciada pels nazis com una traïció dels jueus al pobla alemany en plena guerra i utilitzada al final com argument per acusar-los de la derrota d’Alemanya.
Molts jueus no van veure el que s’estava incubant. D’altres si. Einstein, Freud, Zweig, van marxar, els que es van quedar van viure l’horror.
Hitler ha quedat com el protagonista d’aquest horror, com el dolent històric de la pel·lícula. Jo voldria desfer una mica aquesta imatge. Hitler va estar molt ben acompanyat a l’hora de desenvolupar la seva política, va tenir molts aliats.
Només a tall d’exemple en posaré dos: el pare dels Kennedy (Josep Kennedy) era un admirador de Hitler (se’l va tenir que treure d’ambaixador dels EEUU a Londres per aquesta raó) o el que va ser breument rei de Gran Bretanya, Eduard VIII, (que va tenir que dimitir a l’insistir en casar-se amb una divorciada dels EEUU, encara que d’altres versions diuen que també hi va tenir a veure les seves simpaties nazis).
Sí, Hitler va tenir molts còmplices. Començant per una part important de la societat alemanya, la més moderna i amb el nivell més gran de desenvolupament tècnic d’Europa.
Però a l’exterior d’Alemanya també en va tenir de partidaris. Un dels principals va ser el Vaticà. Des de 1939 el Papa Eugeni Pacelli, Pius XII, que havia estat una llarga temporada, de 1917 a 1930, Nunci a Alemanya, i de 1930 fins 1939 Secretari d’Estat del Vaticà, estava al cap de l’Església.
La seva figura ha estat molt controvertida doncs se l’ha acusat de ser favorable al règim nazi, de considerar que el nazisme era imprescindible per aturar el perill de la revolució comunista que els anys 20 i 30 estenia la seva influencia per Europa, i d’aquí la seva posició favorable a Hitler. Segons Pius XII el perill més gran per Europa no radicava en el nazisme sinó en el comunisme.
Pius XII no va condemnar mai el nazisme, no va aixecar la seva veu per condemnar l’horror dels camps d’extermini, ni va sortir en defensa dels jueus. Ans el contrari, el 1933 va signar un Concordat amb Hitler que acordava que el règim nazi garantia els drets de l’Església Catòlica a Alemanya a canvi de que aquesta mantingués lleialtat a l’autoritat política del país, o sigui al règim nazi amb Hitler al capdavant.
Pius XII va ignorar conscientment totes les veus que van denunciar l’Holocaust, fins i tot quan el cardenal holandès Hlond va demanar-li insistentment que aixequés la seva veu per denunciar l’extermini sistemàtic de jueus polonesos, el Papa va mantenir un silenci rotund.
I en acabar la guerra, el Vaticà va facilitar a una gran quantitat de dirigents nazis la seva fugida a Sud-Amèrica, subministrant passaports del vaticà.
Espanya va constituir també un aliat important malgrat que oficialment mantenia una posició neutral. I en aquest sentit cal aclarir una qüestió que la història ha tergiversat. I és la complicitat del règim de Franco amb el nazisme.
Com se sap la guerra d’Espanya la van guanyar els feixistes revoltats gràcies a la intervenció de Mussolini i de Hitler. El primer enviant a Espanya 80.000 soldats italians enquadrats en el CTV, i aviació que tenia base a Mallorca des d’on bombardejava reiteradament Barcelona. Alemanya per la seva part va enviar l’aviació de la Legió Còndor que va jugar un paper determinant en la victòria de Franco. Aquesta estreta aliança va continuar després de la guerra i el govern de Franco va adoptar lògicament unes posicions totalment arrenglerades amb el règim nazi.
Només cal veure els diaris espanyols de 1940, 41 i 42, per veure que quasi exalten més les victòries alemanyes que els diaris de Berlín. I això va anar acompanyat d’unes posicions antisionistes com demostren les declaracions de Pilar Primo de Rivera (que per cert Jiménez Caballero volia casar amb Hitler), del ministre d’assumptes exteriors, Serrano Suñer, o les declaracions del mateix Franco al diari ARRIBA del 30 de maig de 1942 en les quals alaba l’expulsió dels jueus d’Espanya i denuncia els jueus per la seva política totalitària i racista.
Cal recordar la insistència de Franco en denunciar la conjura judeo-maçònica o judeo-marxista, fins el darrer discurs a la plaça d’Orient, abans de morir, on va pronunciar aquests frase.
I es bo recordar la entrevista de Franco i Hitler celebrada l’octubre de 1940 a la frontera de França i Espanya. Ha passat a la història com el moment en que Franco es nega a entrar a la IIGM, quan en realitat Franco acceptava entrar a la guerra a costat d’Alemanya a canvi de la cessió de tots els territoris francesos del nord d’Àfrica. Franco volia ocupar aquells territoris per ampliar l’espai vital de l’Estat espanyol. Hitler es nega argumentant que no pot enfrontar-se al seu aliat, la França de Vichy dirigida pel mariscal Petain. Però en tota la entrevista Franco no fa cap referència al tema jueu.
Després de la guerra tothom va argumentar desconeixement, els judicis de Nuremberg van jutjar només una minoria de dirigents nazis i la guerra freda va provocar que molts nazis s’instal·lessin als EEUU protegits pel govern nord-americà.
Però el desconeixement que molta gent va manifestar, fins el nivell de que semblava que Hitler havia estat sol, no era cert. Per molts conductes havien arribar noticies del que estava passant a l’Alemanya nazi. El març de 1933 ja va ser notícia que s’havia obert el primer camp de concentració a Dachau on s’hi van internar a milers de sospitosos de ser enemics del règim, i a molts jueus. I l’1 d’abril d’aquell mateix any (1933) es va decretar públicament i de manera oficial un boicot econòmic contra les tendes i els negocis jueus.
I el 7 d’abril es va aprovar la “Llei per la Renovació de la Fundació Pública Professional” per la qual s’enviava al retiro a tots els funcionaris no aris. I van seguir promulgant-se lleis que impedien als jueus exercir multitud de professions com advocats, metges, jutges, professors, etc.
Entre 1933 i 1939 es van aprovar a Alemanya més de 1.400 lleis contra els jueus.
I començada ja la IIGM, aquesta política contra els jueus va fer un salt a una política criminal. A partir de finals de 1941 i principis de 1942, es va anar configurant la “Solució final”, que preveia l’eliminació de la raça jueva dels territoris dominats pels nazis.
Un dels primers camps que es van aixecar en aquest sentit va ser el de Belsen, al qual va seguir molt aviat el de Auschwitz, que es va crear amb la idea que fos un lloc on s’eliminés de manera sistemàtica jueus, però no solament jueus.
Des del primer moment del govern de Hitler, el 1933, s’havien anat empresonant bàsicament comunistes i socialistes, i durant els anys previs a l’inici de la guerra es van anar empresonant cada cop a més jueus, gitanos, homosexuals, disminuïts físics i mentals.
Els camps s’anaven omplint de detinguts convertits en treballadors forçats que subministraven ma d’obra gratuïta que els gran industrials explotaven amb grans beneficis econòmics.
La producció industrial alemanya es va incrementar notablement preparant-se per la guerra, que seria la segona part d’una gran conflagració europea que havia començat el 1914 i per la qual Alemanya es preparava per una segona part després d’un descans de 20 anys, del 1919 al 1939.
Les ràpides victòries dels primers anys de guerra, especialment la ràpida derrota i ocupació de França, van sorprendre el món i van ser el preludi d’una expansió per quasi tot Europa.
Que la idea de la revenja de la I GM estava present en el govern d’Alemanya ho palesa el fet que en ocupar París, Hitler va fer portar el vagó de tren en el qual el 1918 es va obligar a Alemanya a signar la rendició (estava instal·lat en un parc de París) al mateix lloc que el 1918 els alemanys es van rendir, í en el mateix vagó i el mateix lloc va fer signar la rendició a França.
La ràpida extensió per Europa de l’exèrcit nazi va permetre entre 1941 i 1944 deportar dels països ocupats milions de jueus i no jueus als camps d’extermini i als camps de treball.
En els primers temps de l‘ocupació de l’URSS els nazis van desenvolupar l’horror dels grups mòbils Einsatzgruppen, especialitzats en assassinats massius de jueus, gitanos, funcionaris del partit comunista.. que practicaven un autèntic genocidi de manera pública creant unes situacions tant terribles que fins i tot van provocar les protestes de comanaments de l’exèrcit. Les massacres dels Einsatzgruppen van ser unes de les primeres manifestacions de l’Holocaust.
Per tot Alemanya i per els països de l‘Europa oriental van proliferar camps de treball i caps d’extermini on centenars de milers de presoners van morir executats, assassinats, de malalties, mals tractaments, etc. Els documentals filmats per les tropes aliades que els van alliberar donen testimoni del horror que van significar els camps.
L’Holocaust es va acabar quan l’exèrcit alemany va ser derrotat en els dos fronts en els quals combatia: l’occidental contra l’exèrcit dels EEUU i d’altres, i l’oriental contra l’Exèrcit Roig. El primer camp alliberat va ser el de Majdanek a Polònia el juliol de 1944 a mans de l’Exèrcit soviètic, que en el seu camí a Berlín va anar alliberant altres camps: Belzec, Sobibor, Treblinka i el gener de 1945, el més gran, Auschwitz. El camp on hi havia la majoria d’espanyols, Mauthausen, va ser alliberat pels propis internats que van rebre a les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945.
Acabada la guerra i alliberats els camps, centenars de milers de persones que esperaven la seva repatriació en una Europa submergida en el caos, amb signes de mort i destrucció per tot arreu, amb milions de desplaçats, gent sense casa, alguns en poques ganes de tornar als llocs d’origen dels que guardaven mals records.. i amb multituds omplint estacions, organismes oficials, buscant arreu amb l’esperança de trobar vius familiars, amics..
I entre tota aquesta humanitat, milers de desemparats dels quals el seu país no en volia saber res: eren els republicans espanyols. No tenien on tornar, van continuar setmanes dins els camps o pels voltants després que la resta hagués abandonat els maleïts recintes. La majoria no sabia on anar, i gràcies als companys francesos, que van intercedir davant les noves autoritats franceses a molts se’ls va facilitar l’entrada i la residència a França.
S’acabava el malson de la baixada a l’infern que van significar els camps nazis: una de les aventures més sinistres de la humanitat, realitzada en ple segle XX.
Una aventura sinistre protagonitzada per un dels Estats més avançats des del punt de vista cultural, científic, tècnic, qual cosa obliga també a meditar sobre el sentit del progrés d’una societat, vist que el progrés tècnic i cultural no és garantia de benestar, felicitat i solidaritat.
La incredulitat davant el que es va descobrir va trigar a ser vençuda per la realitat dels fets. Per molt que els nazis havien intentat destruir tot el que van poder per amagar l’evidència de l’horror, finalment l’horror es va anar fent visible. I el món es va esgarrifar. I es va juramentar que “la nit i boira” no tornaria més.
Però perquè no torni tenim permanentment que recordar aquell horror.
Un horror que ens obliga a estar amatents doncs les idees que el van inspirar són aquí, no han desaparegut mai del tot, i les hem vist fa pocs dies precisament a la seu central del poder polític del país més important del món, el Capitoli dels EEUU.
La visió d’aquells persones assaltant per la força el poder legislatiu dels EEUU, les manifestacions realitzades per alguns dels assaltants en el sentit de menysprear la democràcia, anar en contra dels representants polítics, manifestar-se violentament contra la igualtat racial, etc.
Es la filosofia de l’extrema-dreta, que s’assimila al feixisme, i que creix en temps de crisi, en temps d’incertesa, en una situació on cada cop més hi ha una desigual distribució de la riquesa, una progressiva depauperació de la classe mitjana, amb el poder cada cop més allunyat del control polític de la població, amb un sistema de representació en crisi, i patint una globalització que destrueix zones industrials deixant a l’atur milers i milers de treballadors.
Tot això afavoreix l’aparició d’una confrontació social que pot derivar en divisions en la societat.
Aquests dies ho hem vist als EEUU, dividit i confrontat, amb una situació en la qual 72.600.000 han votat per Trump i les seva política d’extrema-dreta, i a Europa també veiem com reneixen polítiques nacionalistes radicals, especialment a països de l’Europa oriental.
A Polònia, Hongria o Ucraïna, per exemple, es donen en la actualitat trets antidemocràtics, amb característiques feixistes que caldria denunciar. Per exemple a Polònia, on la dreta nacionalista dirigeix el país a través del govern del partit Dret i Justícia, es va aprovar una Llei de Memòria Històrica per la qual es condemna a tot el que intenti atribuir responsabilitats a polonesos en Holocaust. Tothom sap que una part de polonesos van col·laborar en l’Holocaust. També s’anul·la la independència judicial, es permeten accions de govern que afecten a drets bàsics de la ciutadania i es posen en qüestió principis democràtics.
En aquests països es destrueixen monuments a les Brigades Internacionals mentre aixequen monuments a dirigents nazis i es reivindiquen criminals de guerra col·locant-los a nivell d’herois, com el controvertit dirigent feixista ucraïnès Stephane Bandera, al que un govern d’Ucraïna va atorgar el 2010 la Medalla d’Heroi de la Pàtria, o a Hongria on es fan homenatges oficials a l’almirall hongarès Horty, dictador molts anys d’aquell país i un dels principals aliats de Hitler.
O a Itàlia, on reneix amb força el feixisme, o a França on les enquestes donen com a primera força política el partit de Le Pen.
I si sortim d’Europa trobem que el país més gran de Llatino-Amèrica, Brasil, està governat per un feixista reconegut, Bolsonaro, amb tota una sèrie de partits d’extrema-dreta que el recolzen impulsant una política que postula una política totalitària, ultranacionalista, antidemocràtica,.
I vull assenyalar especialment el cas d’Espanya, on en els darrers temps una força clarament feixista, que pregona obertament la seva adscripció franquista, té en l’actualitat el 15% dels escons, del Congrés, amb més de 50 diputats i segons les darreres enquestes en les eleccions catalanes que farem d’aquí 3 setmanes poden obtenir uns resultats superior als del PP, amb grup parlamentari propi, i per primer vegada des de 1980, en 41 anys!!!, l‘extrema-dreta tindrà una presència notable al Parlament Català. Això és una novetat en la política catalana que no podem sinó contemplar amb prevenció.
Aquests partits es recolzen en uns sentiments que pensen que tots els polítics, menys ells, són iguals de perversos, que els immigrants que arriben de fora els prenen llocs de treball, que és imprescindible impulsar polítiques racistes a favor de la supremacia blanca, etc.
Es sobre aquesta situació que el feixisme es torna a deixar veure. Amb actituds que no poden ser considerades anecdòtiques. I que no poden acceptar-se amb normalitat, com no es pot acceptar que caps militars de l’Exèrcit, per molt que estiguin retirats, manifestin en un document públic la necessitat d’afusellar 26 milions d’espanyols! Per solucionar els problemes de la Pàtria.
Les xarxes socials son un instrument molt important en la difusió, expansió i mobilització d’aquests moviments d’extrema-dreta, per difondre les seves polítiques. Polítiques de signe marcadament nacionalista, racista i antidemocràtic, lluny de les polítiques que caracteritzen els fonaments sobre els que s’aixeca la Unió Europea.
No podem subestimar els perills d’un feixisme renovat que torna a ensenyar l’orella. La història serveix perquè una situació així no ens agafi desprevinguts.
I per això felicito al Consistori de Mataró per la iniciativa d’organitzar, malgrat a pandèmia, un acte com aquest, que al meu entendre no podem considerar un simple acte protocol·lari d’aniversari de l’Holocaust, sinó com una manifestació cívica que aixeca amb força la veu per cridar MAI MES.
Moltes gràcies.