Per Marc Carrillo
El primer govern de coalició format a Espanya des de la recuperació de la democràcia amb la Constitució de 1978, aprovà en un Consell de Ministres del darrer setembre un Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica. Es tracta d’un complement especialment positiu de la Llei 52/2007, coneguda com de la Memòria Històrica, que aprovà el govern de Rodríguez Zapatero i que amb el govern de Rajoy restà desactivada per la seva voluntat explícita de no dedicar ni euro del pressupost a la seva aplicació.
Per què el nou text mereix una valoració positiva?. D’entrada, pel nom adoptat: memòria democràtica, que és més adequat a la pretensió de la norma de regular les polítiques públiques de memòria a fi de garantir des de la llei -expressió màxima de la voluntat popular- la lluita per la restauració de la democràcia duta a terme per aquells ciutadans que donaren el millor de sí mateixos per aconseguir aquesta fita.
El text de l’Avantprojecte està redactat amb una exposició de motius que utilitza un llenguatge clar i sense ambigüitats, referint-se a l’anomenat Movimiento Nacional del 18 de juliol de 1936 com un cop d’estat i al règim franquista com a un dictadura. No per ser obvi aquest fet deixa de ser rellevant, atesos els termes políticament innocus emprats en el passat. Molt més continguda és la referència que es fa a la Transició i a l’escadussera acció pública en matèria de polítiques de memòria dutes a terme pels governs de les dècades dels 80 i 90, que tenien el deure moral i polític de ser actius al respecte.
El text preveu una amplia tipificació de la condició de víctima de la guerra civil i de la dictadura franquista i crearà un cens al respecte, sense distinció per la seva adscripció política, cosa que sí que va fer la dictadura honorant únicament als seus lleials. A diferència de la Llei de 2007, la nova establirà no solament la declaració de la il·legitimitat de la plèiade de tribunals i jurisdiccions especials creats pel franquisme per a la repressió de l’opositor polític, sinó també la nul·litat de totes les condemnes i sancions administratives dictades pels Consells de Guerra, el Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, el Tribunal per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, el Tribunal d’Ordre Públic, etc… Els efectes d’aquesta doble declaració són: el reconeixement personal individualitzat i alhora la compatibilitat amb qualsevol altre tipus de reparació previst per les lleis de l’Estat i de les Comunitats Autònomes. En cap cas, la declaració comportarà responsabilitat patrimonial o professional de l’Estat sobre el particular.
A partir de l’entrada en vigor de la Llei la cerca de persones desaparegudes en les fosses podrà ser encetada d’ofici per part de l’Estat i si aquesta obliga a intervenir sobre una propietat privada per a dur a terme l’exhumació, l’Administració podrà decretar l’ocupació temporal de la part de la propietat afectada, amb la corresponent indemnització.
A fi de mostrar una major implicació de l’Estat en les polítiques públiques de memòria, l’Avantprojecte preveu la creació d’un Fiscal per a la Memòria amb la condició administrativa de Fiscal de Sala. I, en el context de la concreció de mesures específiques de memòria, el text es mostra especialment bel·ligerant per a que totes les administracions públiques, estatal, autonòmiques i locals, adoptin les mesures necessàries per a la difusió i el coneixement del paper actiu de les dones en la lluita per la democràcia. Pel que fa a l’espai públic, en el marc de llurs respectives competències, totes les administracions públiques hauran d’adoptar mesures per retirar escuts, insígnies, plaques i qualsevol altre objecte d’exposició pública commemoratiu de l’aixecament militar contra la República o que honorin als seus protagonistes durant la guerra civil i la dictadura. Quelcom que, naturalment, requereix no solament l’aplicació de la llei sinó també la voluntat de complir-la, la qual cosa contrasta amb la recent obscenitat històrica comesa per l’Ajuntament de Madrid de retirar a cop de martell d’un edifici públic i de la retolació urbana de la capital, les referències a Francisco Largo Caballero, President del Govern republicà durant les primeres fases de la guerra i d’Indalecio Prieto, Ministre d’Hisenda i d’altres carteres en governs republicans.
En el mateix ordre s’insereix la revocació dels actes dels poders públics que en el passat honoraren amb condecoracions a personatges i funcionaris destacats en la repressió com ara, entre molts altres policies, el miserable Billy El Niño, mort sense haver estat sancionat davant un tribunal.
Així mateix, cal subratllar les referències específiques que es fan a Cuelgamuros, l’anomenat Valle de los Caídos, a fi d’articular la seva nova significació com a lloc de la memòria democràtica. Així com també la prohibició de que pugui continuar sent un lloc d’exaltació de manifestants feixistes, així com de retirar del lloc preeminent que encara manté en aquesta infausta basílica la tomba del líder de la Falange.
Finalment, és rellevant la previsió legal d’incloure com a causa de dissolució de les associacions que duguin a terme “l’apologia del franquisme i la incitació directa o indirecta a l’odi o violència contra les víctimes del cop de l’Estat, de la guerra civil espanyola o del franquisme per la seva condició de tals” (Disp. Final 5ª). Una mesura formulada de manera molt encertada, perquè allò que preveu no és la dissolució d’una associació que elogiï o simpatitzi amb el franquisme i la seva “obra”, sinó aquelles que mostrin el seu suport a aquell règim amb incitació a l’odi o a la violència de forma expressa. La conseqüència és clara: un règim democràtic, de democràcia no militant, com és l’espanyol, ha de permetre l’existència d’aquestes associacions sempre que no incitin a la violència. Deixar-les fora de la llei seria fer-los un gran favor polític. Ans al contrari, és bo que la societat oberta conegui també als seus miserables quan s’expressen.