Homenatges, Vides i relats

Animal d’esperances i memòria. 80 aniversari de Raimon per Marià Hispano i Vilaseca.

«Refaré aquells camins que vaig fer sol
ara que amb tu sé que sóc més lliure.
I amb les últimes ratlles del dibuix
miraré el mar, escoltaré els meus morts,
ombres estimades que en mi habiten.
Negaré decepcions, continuaré esperances.»

Fragment d’Animal d’esperances i memòria. Raimon, 2006

Crec que no trobarem millor definició per a la persona i per a l’artista Raimon. Animal d’esperances i memòria és el títol d’una cançó que s’inclou a l’àlbum Raimon a l’Olympia, del 2006. Unes esperances que el cantautor ja va assenyalar en menys de dos minuts a la cançó Al vent, al seu primer disc de l’any 1963. Una memòria, personal i col·lectiva -des d’un ésser lliure i des de la consciència de classe- que interpreta a infinitat de versos, que escriu o adapta, i que ens transporten a històries de vida locals, particulars o col·lectives, on la crida per la dignitat i l’amor s’asseu en la defensa i el reclam d’una inexorable llibertat íntima i social.

Nascut a Xàtiva l’any 1940, la seva mare havia patit mesos abans el bombardeig de la ciutat per l’aviació italiana. Més de cent morts en una ciutat de tradició obrera i rebel, fidel fins l’últim dia a la II República. Ramon Pelegero Sanchis –Raimon- va ser vailet pels carrers d’una Xàtiva de postguerra desolada econòmica i moralment per un franquisme repressor i implacable vers els fidels de la República. Arrasats els drets humans, els dels treballadors, els de les dones, els de la cultura creativa o el de la llengua catalana, un jove Raimon participa, des de la ràdio local, en l’enriquiment cultural local des dels marges clandestins. La ràdio li obre la porta a conèixer allò que es canta i s’expressa en països democràtics. Estudia Història a la Universitat de València, on contacta amb el moviment antifranquista estudiantil i digereix la literatura i la cultura de parla catalana més actual. Raimon, però, ja era conscient llavors de la via de la llibertat que ha de prendre: Xàtiva-València-Barcelona-París. La seva carrera com a cantautor, tot i la seva internacionalització, restarà per sempre més lligada a aquesta geografia física i cultural. Cantarà versos d’Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Pere Quart, Salvador Espriu o Joan Rois de Corella. S’empeltarà d’infinitat de clàssics de la literatura, la filosofia o la música, com Gramsci, Juliette Gréco, Pete Seeger, Víctor Jara, Maiakovski, Ernesto Che Guevara, Sartre o Visconti. Passejarà de la mà d’amics com l’Antoni Tàpies, Manuel Sacristán, en Joan Miró o Joan Fuster. D’Itàlia, però, vindrà l’amor de la mà de la seva companya de vida, l’Analisa Corti, pal de paller de les emocions i del quotidià de l’intèrpret.

Encara recordo la seva interpretació de la cançó Jo vinc d’un silenci a la Festa de Treball del PSUC de l’any 1979. Assegut a les escalinates del Palau nacional de Montjuïc, vaig pensar en el meu pare i en la seva lluita –com la de tants d’altres- antifeixista, i, també, en meva aposta política de compromís en defensa d’aquella democràcia que iniciava les seves primeres passes. Des de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Gràcies. Gràcies Raimon per l’esperança i la memòria llegada en present creatiu i musical, per fer de pont d’una llibertat perduda el 1939 en batalla contra el feixisme i recuperada l’any 1977.

El primer de maig ma mare i jo cantàvem —en veu baixa— aquesta lletra de la Internacional:
«Arriba los de la cuchara,
abajo los del tenedor,
que mueran todos los fascistas,
Visca el braç treballador»

Fragment de Punxa de temps. Raimon, 2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s