Vides i relats

EL MEU RECORD DEL PRICE 1970 per Joan Antoni Gonzàlez, productor de cinema.

Intentaré ordenar els records, fruit de la memòria personal. Vaig saber de la voluntat de celebrar el 1er Festival popular de poesia a la Taula Rodona (TR). Va ser el Dr. Joan Colomines qui ho va explicar en una trobada de dijous a casa del també metge Felip Solé i Sabarís, al carrer Aragó de Barcelona; els dos metges eren veïns. La TR es trobava cada dijous, Josep Solé i Barberà hi anava en nom del PSUC i jo en representació de CCOO. Aquesta representació era oficiosa, ningú duia representació formal, la TR va ser conseqüència de la caputxinada ( Fundació del sindicat democràtic d’estudiants SDEUB). Va caldre logística i una conseqüència derivada va ser establir una trobada transversal de l’oposició a la dictadura, per tal d’informar i coordinar.

Es pot dir que la trobada d’Antoni Gutiérrez, Josep Benet, el pare caputxí Joan Botan i jo mateix, (hi vaig participar pel fet de ser nat a Sarrià i disposar d’un lloc, Colmado d’un amic, per fer la trobada discreta al carrer Cornet i Mas a Sarrià), va permetre disposar dels medicaments que calien pels tancats i, sobre tot, de compreses; van caldre moltes farmàcies per abastir la comanda.

Tant Josep Solé i Barberà com, un dia després, Antoni Gutiérrez, em van fer saber com n’era d’important que l’acte es pogués celebrar. En aquella etapa ja feia tasques de “logística” i era representant permanent a la TR. Així que es va convenir que assumiria la responsabilitat de la seguretat de l’acte i ajudaria en tot el que calgués per l’obtenció dels permisos administratius. Entenc que va ser Joan Colomines i Puig qui va tenir la iniciativa, si bé com es lògic, per tal de reeixir, van caldre moltes complicitats i el treball de molta gent.

Crec que es va fer un equip amb Josep Pedreira i Joaquim Horta, (editors i poetes), tant ells com Francesc Vallverdú (lingüista i poeta) varen aconseguir la complicitat del poetes, no era tasca fàcil. Ho sé per experiència, Salvador Espriu em corregia els textos que li demanava de signar. Feliu Formosa i Josep Anton Codina es van encarregar de l’escenari, tots dos eren dramaturgs i directors i ens van facilitar els contactes amb l’escola d’art dramàtic Adrià Gual que va fornir d’actrius i actors per tal de recitar els poemes dels autors que no podien ser presents, bé per que ja eren morts o per que romanien a l’exili. Recordo a Carme Sansa, Montserrat Carulla, Núria Candela, Maria Plans, Josep Torrents i Enric Casamitjana. Més dones que homes per compensar que entre tots els poetes presents només hi havia una dona, Rosa Leveroni.

Feia mesos que fèiem festivals i recitals de cançó, teatre i projeccions de cinema, el febrer s’havia presentat el disc Diòptria de Pau Riba. I els estudiants havien fet un recital de cançó solidari, al que després seria la Sala Villarroel, on el Grup 67 treballava en teatre, cinema i cançó; això vol dir que coneixíem els sistemes, tant amb Informacion y Turismo, com amb Protecció de menors i, per suposat, el Gobierno Civil, per obtenir i capejar els esculls dels sistema. Vàrem aconseguir el permís preceptiu, s’ha escrit sobre una suposada estratègia de presentar tard els papers cosa que no és versemblant, en qualsevol cas, com a responsable de la seguretat de l’acte, vaig disposar del permís administratiu en paper. El cartell de Josep Guinovart va ser fàcil d’aconseguir, a banda del seu compromís recordo que la reunió de la TR es va fer a casa seva a la Via Augusta. Van ser moltes sessions, de fet Maria Antònia Palauzi, (era la companya del pintor) va endegar la Comissió de solidaritat que després comptaria amb Quim Boix, estudiant d’Enginyers torturat per la participació a la Caputxinada i un dels motius de la creació de la Comissió de solidaritat.

La nostra tasca era assegurar la celebració, evitar qualsevol provocació o agressió als poetes, actrius i actors, presentadors i responsables de l’acte. L’equip de càmera que hi treballà, rodant durant tot el recital, estava format per Manuel Esteban i Pere Joan Ventura; el so el va gravar el músic Carles Santos i la realització la va fer Pere Portabella. Gràcies a aquesta pel·lícula avui tenim un testimoni de gran importància, l’elegància en el muntatge i la força de les imatges donen com resultat una obra molt reeixida, alhora testimoni i cinema pur del pols de Esteban i Portabella. Vàrem escorcollar les bosses a les entrades, només havíem de deixar entrar les càmeres del alumnes de l’escola Aixelà, que havien estat esperonats a rodar l’acte pel seu professor Portabella. El local era molt complicat, tenia diverses entrades , dos bars i la part de grades altes era de difícil control. Es van desplegar un centenar de persones, bàsicament de l’Eixample, Sants i Hostafrancs, estudiants d’econòmiques, dret.., treballadors de transports, construcció, fusta i de Seat. Militants del PSUC i/o de CC.OO. Era lògic en aquell moment històric, donat que eren les organitzacions més preparades.

Havíem d’encapsular a algunes persones per garantir la seva sortida de l’acte sense detencions ni agressions; a la sortida, una manifestació espontània va centrar l’interès de la policia i vàrem poder treure tothom sense problemes. La càmera i l’equip de so havien entrat abans i van restar al local essent recollits els dies posteriors junt amb una part de la recaptació, entrades i venda de cartells. La resta va sortir repartida entre diverses persones. Es va comptar amb l’ajut de personal de la Sala, la seva complicitat va ser una garantia.

Al marge del treball, poder gaudir d’escoltar Salvador Espriu, Joan Brossa, Gabriel Ferrater… unes veus que van créixer en el silenci d’un ring de boxa que ja estava a les acaballes, és una experiència inoblidable. Francesc Amat, per decisió de Fabià Puigserver, va tenir la sort de ser el responsable de l’escenografia, amb la complicitat del districte de l’Ajuntament de Barcelona, grisa com la Sala, sòbria i alhora elegant, va saber treballar amb les tarimes que va tenir a l’abast, tot un repte donada la seva joventut. L’acte del 1er Festival popular de poesia va ser un èxit en tots els sentits i reeixí pel treball col·lectiu que sempre aconsegueix una massa crítica suficient per fer possible i realitat el somni d’uns ciutadans que defensaven la llengua i els drets polítics dels catalans, posant la cultura al centre de la lluita.

Aquest acte, junt al concert al Palau de la música de Carles Santos en solidaritat amb el obrers de Seat, són dos moments en que la cultura deixa de ser un instrument per esdevenir el centre de la lluita política.

Són 50 anys i la memòria pot haver comportat oblits o bé errors, demano comprensió.

Festival Popular de Poesia Catalana (1970-2020). 50 anys del Price dels Poetes

05.10.2020 a les 19h en directe a https://youtu.be/PMRqjSrjLZY

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s