Homenatges, Notícies, Vides i relats

Maria Salvo, 100 anys!

La Junta de l’Associació s’ha reunit avui 13 de maig 2020, en format virtual i entre els diferents punts que s’han tractat s’ha dedicat una atenció preferent a l’Acte del 100 Aniversari de Maria Salvo, un segle de lluita, que tindrà lloc el dia 27 de maig a les 18 hores. Un acte organitzat per l’Ateneu de Memòria Popular amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. En aquest acte intervindran representants de diferents institucions, del món acadèmic i social, i de les entitats memorialistes. També hi hauran reproduccions de diferents entrevistes i testimonis de la Maria Salvo. Properament us avançarem la plataforma digital on s’emetrà.Avui, iniciem aquest recordatori publicant aquest article (evocacions personals) de Domènec Martínez, membre de la Junta Directiva de l’ACEPF.

Un testimoni molt personal

La primera imatge que m’agrada projectar quan em conviden a fer una xerrada a un institut o universitat per parlar de la Memòria democràtica és el rostre d’una noia molt jove. Després pregunto a l’audiència: algú o alguna de vosaltres sap qui és? La immensa majoria es queda en silenci esperant la resposta, amb algunes excepcions a on el professorat ha preparat el temari. És molt natural, a les nostres escoles tenim algunes assignatures pendents, també aquesta. Després pregunto si algú sap qui va fer la fotografia. Habitualment també es queden en blanc, i aquí comença la màgia. Tinc preparades les respostes: “Mireu aquesta noia es diu Maria Salvo, i aquesta fotografia li va fer un noi que es deia Francesc Boix, una història que va començar a Barcelona quan es preparava l’Olimpiada Popular que es tenia d’inaugurar el 19 de juliol de 1936”. Aquest és el fil conductor que faig servir per explicar als adolescents la nostra història recent. Queden atrapats fins al final del relat! És la història de moltes de les persones de les generacions que ens han precedit. Treure’ls de l’oblit: una asignatura permanent.

El testimoni de Maria Salvo constitueix un monument a la nostra memòria col·lectiva. També jo vaig descobrir tard qui era aquella dona que vaig conèixer al carrer Ciutat —la mítica seu del Comitè Central del PSUC a la segona meitat dels anys 70— discreta i elegant que feia les feines  de suport administratiu pròpies d’aquells temps en que tot succeïa molt ràpidament. Recuperació de les llibertats democràtiques, primeres eleccions legislatives, referèndum de la Constitució, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, les eleccions municipals, i al Parlament de Catalunya on el PSUC va obtenir el 20% dels vots i 25 diputats. Un esforç generós i col·lectiu per consolidar la democràcia i concentrat en pocs anys: des de 1977 a 1980, on tot estava per fer, i amb debats oberts com el del IV i el V Congrés a l’inici de l’any 1981, amb les crisis i divisions posteriors ja conegudes.

Però retornem al fil d’aquest relat sentimental. He de confessar que no coneixia moltes de les histories de la Maria Salvo fins que no vaig llegir el llibre de Ricard Vinyes “El daño y la memòria. Las prisiones de Maria Salvo”, editat el mes d’octubre de 2004. Conservo un exemplar dedicat per ella. Una història rescatada de l’oblit que avui ens fa més lliures. Vaig coincidir amb la Maria Salvo a moltes de les activitats de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, durant els anys 90. També he seguit la seva trajectòria lluitant per preservar la memòria, formant part del l’Associació de Mujeres del 36 o de les Dones de la Presó de les Corts. Al llibre citat hi ha un excel·lent recull de fotografies de les dones protagonistes d’un temps i d’un país. A les seves pàgines vaig descobrir la foto dels anys de la guerra on la Maria apareix (enfoc d’heroïna de film soviètic, diu l’historiador Vinyes) amb poc més de 16 anys, fotografiada per Francesc Boix, també amb poc més de 17 anys, i testimoni posterior republicà per les seves fotografíes al camp de Mauthausen, una documentació clau al judici de Nuremberg de 1945 per poder sentenciar la cúpula dirigent del Tercer Reich. La Maria i en Francesc formaven part de la JSUC, i van prendre part per la causa de la defensa de les llibertats, la II República i contra el feixisme a Europa.

La Maria va néixer a Sabadell el 27 de maig de 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta. Set anys més tard va marxar amb la família cap a Barcelona, a on es van instal·lar en una porteria del carrer Balmes, al cor de l’Eixample. La proclamació de la República, la guerra i el seu compromís amb la Joventut Socialista Unificada i aquella foto que van publicar a la revista Juliol, van marcar l’inici de la seva biografia social. Després vindran els bombardejos de Barcelona, l’exili i la resistència, les detencions, les tortures i la presó, millor dit les presons. La Maria és detinguda un matí del 26 d’octubre de 1941 a Madrid, i va ser acusada de “conspirar contra l’Estat”, va deixar la presó central d’Alcalá d’Henares el 16 d’abril de 1957. Setze anys a la presó! Després vindrà la tornada a la “normalitat”, gens fàcil, com s’explica al llibre. Va tenir la sort de refer la seva vida al costat d’en Domènec Serra, un antic company guerriller i de molts altres combats contra el feixisme, que ens va deixar una gran empremta a l’Associació per la seva contribució a recuperar aquesta memòria imprescindible.

Per aquesta raó quan vam fer l’acte commemoratiu del 35è Aniversari de la constitució del Comitè Nacional de la JCC (1970/2005), el 9 de juny del 2005 al Museu d’Història de Catalunya, van demanar a la Maria Salvo de fer una salutació recordant la JSUC. Era el nexe que unia la història de la JCC reconstituïda els anys 60, amb els antecedents de 1936 i la unificació de socialistes, comunistes i proletaris contra el feixisme, inici de la Guerra d’Espanya i preludi de la II Guerra Mundial.

Quan va començar la guerra, jo no era ni comunista ni socialista. Vaig començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades que s’havien creat un mes o dos abans (…) Primer de tot, s’havia de guanyar la guerra i ajudar a la rereguarda en totes aquelles tasques importants. Puc recordar amb emoció el paper d’aquella generació. Vam aspirar a un món millor, el mateix que la joventut d’avui desitja. No ho vam aconseguir, però no vam assumir la derrota. La prova més evident és que milers i milers de nois i noies van estar empresonades. I a molts i moltes els va costar la vida (…) Desitjo que el record d’aquella joventut sigui un estímul que contribueixi a eliminar les desigualtats existents, i que la llibertat i la pau no siguin una utopia, sinó un dret indiscutible per a tots els pobles.”

El testimoni directe de la Maria Salvo ha estat clau per treballar i preservar la Memòria Democràtica amb el jovent a les escoles, instituts i universitats i altres organitzacions i espais de joventut. Caldrà continuar perseverant.

Vull tancar aquest vincle emocional amb la figura de la Maria Salvo amb dues referències molt particulars. La primera és per recordar la seva presència a Terrassa. Aquesta vegada amb motiu de la presentació d’unes biografies, tres històries de vida, la de Maria Bigordà i Montmany, la de Celia García López i la de l’Ignàsia Mirosa i Bohigas (12 de juny del 2006). La Maria va voler ser-hi present, en nom de l’ACEPF, en aquest acte de rescat de la memòria de tres dones lluitadores —com tantes altres històries anònimes— que havien estat homenatjades per l’Ajuntament de Terrassa el 10 de maig del 2005. Vull afegir que la Cèlia García López, és la mare de la Consol Hernández, i també la meva sogra, que enguany també complirà 100 anys.

La segona referència és de l’any 2017. És la petita història d’una fotografia que vaig fer personalment durant un acte que vam celebrar a La Model de Barcelona. Vaig demanar a la meva filla Rut i al meu net Enzo de seure al costat de la Maria Salvo (també apareix el company Antonio Cánovas, que havia estat un dels nois de la JSU que va participar en la preparació de les Olimpiades de juliol de 1936). Segurament vaig afegir “un dia explicaré als meus néts la història de la Maria”. La vull rescatar avui, tres anys més tard, amb aquesta modesta crònica per retre aquest petit homenatge a una generació molt singular. Tenim el goig de proclamar que formen part de la nostra memòria sentimental i col·lectiva. Solidaritat i fraternitat intergeneracional obligada en aquests temps difícils on hem perdut molts companys i companyes que ho van donar tot per les llibertats i els drets socials.

Cada vegada que vaig a la seu de l’Associació em captiva una imatge gràfica, l’entrevista que li van fer —ja fa un temps— a ella i la Teresa Alonso  i que ens acompanya a la sala de reunions. “No ens oblideu, diu el titular”. La gent de la meva generació, els nascuts a finals dels anys 40 i començaments dels 50, hem tingut la gran fortuna de treballar amb elles, compartir records i emocions (com els dinars de la República), i reivindicar la memòria antifeixista a Europa. El seu exemple constitueix una lliçó de compromís i d’ètica, que mai oblidarem. Un privilegi que m’agrada compartir ara amb vosaltres amb motiu dels 100 anys de la María.

Salut i memòria, estimada Maria.

Domènec Martínez (Membre de la Junta Directiva de l’ACEPF), Maig de 2020

Nota: La Maria Salvo ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2003. Va ser anomenada Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya el 2004. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi l’any 2005. La gent de l’Associació s’honora d’haver-la tingut de presidenta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s