Actes, Activitats, L'associació

Presentació del llibre “Solidaritat, Justícia i Memòria” de César Lorenzo

Memorial Democràtic, 23 de gener de 2020.

Parlament de Carles Vallejo, President de l’ACEPF.

El mestre Pierre Vilar deia que la història és feta d’allò que uns voldrien oblidar i d’allò que uns altres no poden oblidar i la llarga historia de la Associació d’ex-presos Polítics del Franquisme és de les que no es podia oblidar.

Per això Cèsar et volem agrair el magnífic treball que has fet i a tu, Gemma, agrair-te l’haver fet possible la publicació del llibre que avui presentem dins la col·lecció d’història de les entitats memorialistes de Catalunya i que recull la història de la nostra Associació, des dels orígens llunyans sota franquisme encara, fins els nostres dies.

L’Associació és una de les entitats memorialistes més antigues. Malgrat això, fins ara no hi havia cap llibre que abordés la seva història, només una petita monografia editada per la mateixa Associació l’explicava de manera sintètica.

Però la importància de l’entitat requeria una publicació com la que avui us presentem, que amb rigor i de forma amena expliqués els orígens, objectius, funcions i circumstàncies històriques que envolten l’Associació Catalana d’Expesos Polítics del Franquisme.

És una història a favor de la dignitat dels milers d’homes i dones que van resistir i sobreviure al franquisme organitzant l’ajuda mútua i la solidaritat, perquè un pres polític no deixava de ser-ho mai del tot, fins i tot després de la seva posta en llibertat

En aquest sentit és il·lustrativa l’anècdota que explicava el nostre anterior president, l’Enric Pubill, per fer palesa l’amplitud de la resistència antifranquista a Catalunya i el gran volum de represaliats de la dictadura.

Deia l’Enric que quan es van tramitar les indemnitzacions als presos polítics del franquisme el govern de la Generalitat va preparar uns pressupostos per unes 7 ó 8000 sol·licituds. En Pubill, en García Tristany, en Bielsa, i altres que aleshores estaven al front de l’Associació van advertir que la xifra prevista era molt inferior a la real.

Els “tècnics” de la Generalitat van dir que la llei, en aquell primer moment, només afectava a majors de 65 anys, que havien d’haver passat un mínim d’un any a la presó, i comptant els que ja havien mort pel natural pas del temps, les previsions s’ajustaven a la realitat. Però a l’hora de la veritat les sol·licituds, per sorpresa dels tècnics, van sobrepassar la xifra de 34.000 afectats.

Quan això passava, el President de la Generalitat, Jordi Pujol, era un ex-pres polític; el president de la Comissió parlamentària que tramitava les indemnitzacions, Roc Fuentes, era un altre ex-pres; igual que el president aleshores del Parlament, Joan Reventós. I al parlament hi havia força ex-presos, com hi havia majoria d’ex-presos polítics a la Comissió que havia redactat l’Estatut de Sau.

Només a Catalunya trobem aquest nombre tan rellevant d’ex-presos polítics del franquisme en càrrecs institucionals, al capdavant dels partits, ajuntaments, etc. I un fet que palesa també aquesta excepcionalitat és que Catalunya va ser l’únic lloc de l’estat on un dirigent polític de la II República, Josep Tarradellas, torna de l’exili per exercir un paper polític de primer ordre.

En el llibre, Cèsar Lorenzo explica que l’origen de l’Associació no és pot situar en la petició formal de legalització el 1976, sinó en el caliu de la tasca de les Comissions de Solidaritat que a finals dels seixanta van vertebrar la solidaritat amb els represaliats del franquisme i llurs famílies.

No es fàcil encabir en un llibre cinquanta anys d’història dels ex-presos i les ex-preses del franquisme i tota la complexitat del teixit solidari que van articular amb la complicitat de diversos sectors socials; precisament va ser aquesta amplia i diversa xarxa solidària la que va evitar la paralització de l’antifranquisme amortint i neutralitzant els cops de la repressió.

En Cèsar Lorenzo també descriu molt bé els principals esdeveniments de la vida de l’entitat, el Festival de Poesia del Price d’abril de 1970, la participació d’alguns sectors de l’Església en la solidaritat, la lluita per l’Amnistia, la solidaritat internacional i la implicació de l’Associació en la lluita de l’Assemblea de Catalunya.

També es poden apreciar en el llibre les diferents etapes, bones i no tan bones, de la trajectòria de l’Associació i les principals fites que es van assolir: les indemnitzacions per temps de presó; l’organització del gran Homenatge del Liceu, on es va presentar el manifest per la constitució d’un Memorial Democràtic; l’exposició sobre les presons franquistes al Museu d’Història de Catalunya o l’edició del llibre “La negra nit” sobre la repressió franquista.

En la seva darrera etapa l’Associació, sense deixar d’emparar els drets dels ex-presos i les ex-preses del franquisme, ha orientat els seus objectius a la preservació i la divulgació de la memòria democràtica entre les joves generacions, ja que divulgar el relat del que va ser la dictadura i la lluita per assolir les llibertats és un dels millors antídots contra el revisionisme històric, el neofeixisme i el populisme d’extrema dreta.

Diu l’historiador Ian Gibson, en relació a la memòria històrica, que només amb la veritat, el coneixement de la realitat del que va passar, la delimitació de responsabilitats i la reparació moral i material de les víctimes es podrà fer justícia per avançar sobre bases sòlides el futur de la democràcia i que si no és així, sempre ens enfonsarem en un passat mal enterrat que tornarà una i altra vegada.

Malauradament segueix tenint vigència la cita de George Orwell “Qui controla el present controla el passat i qui controla el passat controlarà el futur”

Avui estem assistint a Europa i al mon a l’ascens del neo-feixisme, la intolerància, la xenofòbia i el racisme, obrint-se escletxes en el marc de la convivència democràtica. Assistim a Polònia, Hongria i als països Bàltics a un intent de revisionisme històric que destrueix monuments commemoratius de la victòria de la II GM, mentre s’aixequen monuments a notoris nazis i es tergiversa la història ignorant i amagant la resistència antifeixista, mentre es blanqueja sense manies el col·laboracionisme amb el Tercer Reich.

Per això contemplem amb estupor com el Parlament Europeu aprova resolucions que equiparen nazisme amb comunisme, posant al mateix nivell víctimes i botxins, insultant el sacrifici dels milers d’antifeixistes, molts d’ells militants comunistes, que al nostre país i a tots els fronts d’Europa van donar la seva vida per la llibertat.

I pel que fa a Espanya assistim a l’ascens de VOX i a les inaudites declaracions dels seus dirigents que amb la complicitat del PP calumnien el record de les “13 roses”, destrueixen el memorial de la Almudena i liquiden tot vestigi de memòria democràtica.

Voldria acabar la meva intervenció amb una reflexió de futur ja que les dones i els homes de la Associació estem convençudes que és precisament avui, quan més necessària és la nostra raó de ser com a entitat. I és que més enllà de la dignificació de les víctimes, la lluita per la veritat, la justícia i la reparació, la memòria és un acte de resistència davant les amenaces antidemocràtiques.

L’Associació té encara, doncs, molta feina per fer.

Amb l’ajut de tots i totes la farem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s