Nadia Cánovas Flores

Suport subvencions i ajuts institucionals

Treballadora social i mediadora, jubilada.

Vaig néixer a Bordeus l’any 1949,  en plena lluita clandestina contra el feixisme moments que el meu pare era afiliat al PSUC, era membre d’una cèl·lula comunista fent tasques de reforç als maquis, va estar a Bordeus, Paris, Toulouse i alguns indrets dels Pirineus, es desplaçava contínuament.

Soc filla i neta de refugiats, la família de la meva mare exiliada a Casablanca (Marroc) on es van conèixer i casa els meus pares.

No tenia un any quan la meva mare se’n va tornar des de Bordeus a Casablanca, el meu pare es va reunir amb nosaltres més tard. Per motius laboral vam haver de traslladar-nos a Fez on vaig iniciar la meva escolaritat en la llengua francesa ja que vivíem en la zona del protectorat francès. El 1959 un nou canvi laboral,  al meu pare el traslladen a viure a Meknès, vaig continuar a l’escola francesa. A casa parlàvem francès, el meu pare feia l’esforç d’ensenyar-nos el català.

El 1962  el meu pare va complir un dels seus desitjos més ferms, tornar a Barcelona. La meva vida va fer un canvi radical, res va ser igual, el canvi del sistema escolar va ser radical i molt dur,  els meus pares van optar per inscriure’m a la “escuela nacional” primer per motius econòmics i segon les escoles privades que els hi van recomanar eren religioses, aquest pas no el teníem gens assumit, vaig tenir moltes dificultats a l’adaptació, malgrat no ser una escola religiosa, ens feien resar cada matí per a mi va ser un trauma.  També va ser molt significatiu, el canvi d’actitud dels meus pares, tenien por, els missatges que ens donaven eren d’estar vigilants, de no expressar-nos ni mostrar les nostres ideologies, els temes de la  -guerra, refugiats- de cop van ser tabú, pel meu germà i per a mi que estàvem acostumats al Marroc parlar sense embuts, es cantava la Internacional, Le chant des Partisants etc.  Albert Camus, Simone de Bauvoire, etc  eren els nostres referents.

L’esport, l’atletisme en concret va ser l’activitat amb la que el meu pare ens va orientar, va ocupar una bona part de la meva vida. Vaig patir pel fet de ser dona i vaig aprendre a defendre’m els meus drets. Les dificultats, les critiques i els menyspreu, que vam patir les noies esportistes,  en aquells temps era molt gran, la Sección femenina i el frente de juventudes ens ho feien molt difícil, havíem de sentir de tot.

El meu contacte amb l’Associació es va iniciar amb els magnífics i emotius dinars de la República, assistint a la celebració de diferents actes, manifestacions ,els viatges a Santa Cruz de Moya etc. Em vaig fer sòcia l’any XX La meva carrera professional té molt a veure amb els valors amb els que vaig créixer, la lluita per un mon millor i més just socialment.