Aquí teniu l’editorial complet del darrer Catalunya Resistent, 111. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
D’un passatge poblenoví, de la Segona República i de la llibertat per Marià Hispano Vilaseca. Arxiver i militant del PSUC
El diumenge 19 de febrer del 2023, la gent del PSUC s’aplegava de nou al Fossar de Montjuïc per a retre homenatge als companys caiguts en la lluita antifranquista. És una cita important per a tots nosaltres: som ciutadans que avui gaudim del viure en democràcia i llibertat gràcies a dones i homes que lluitaren –en temps clandestins i violents- contra el feixisme. Enguany l’acte rememorava els primers camarades assassinats l’any 1941 pel règim franquista: Otili Alba Polo, Tomàs Pons i Albesa i Alejandro Matos. Aquests tres comunistes militaven dins la primera organització clandestina del PSUC a la Barcelona de la postguerra quan, a conseqüència d’una delació, foren detinguts juntament amb 49 companys i companyes més. Interrogatoris, pallisses i tortures. Condemnes elevadíssimes i tres condemnats a mort: l’Otli i en Tomàs foren afusellats al Camp de la Bota el 1941. El dirigent del PCE Alejandro Matos fou assassinat a la comissaria de policia el 1940.
L’acte del diumenge omplí de dignitat Barcelona i un fossar de Montjuïc on encara avui descansen molts dels seus millors homes i dones d’aquest país. Gent gran, molts joves i dirigents polítics s’asseien davant un faristol engalanat amb les banderes del PSUC i de la República espanyola. Presents també familiars de Tomàs Pons i de l’Otili Alba. Era l’hora dels discursos.
L’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics del Franquisme organitzava l’acte i el torn de paraules: un relat històric dels fets, un poema intens escrit pel tiet de l’Otili Alba i una intervenció de la fotògrafa Espe Pons per rememorar el germà del seu avi (en Tomàs Pons) i reflexionar sobre la força de la memòria democràtica com a motor de llibertats.
Us demano, però, -als lectors- un temps per a explicar-vos una història viscuda dins la història d’aquest homenatge celebrat en memòria d’aquests homes i dones del PSUC. El relat sobre les vicissituds viscudes a causa d’aquesta caiguda de l’organització del PSUC de Barcelona l’any 1940 va ser possible arrel una troballa documental feta a l’Arxiu Històric del Poblenou (AHPN), la d’un article escrit pel periodista i activista veïnal Josep Maria Huertas Claveria. A Los ciudadanos del Pasaje (La Vanguardia, 30 de setembre de 2003), en Huertas Claveria ens parla del barri del Poblenou, de la postguerra, del naixement d’un carrer, de la resistència antifranquista i d’Otili Alba Polo, un poblenoví comunista que tot just amb 15 anys bastí barricades un 18 de juliol de 1936 al carrer Pere IV en defensa de la Segona República espanyola. Qui era aquest jove? On vivia? Perquè enarborava la bandera del PSUC? Com va anar a parar al Camp de la Bota?
I en Huertas Claveria ens relata aquesta història: Un dia de finals de febrer de 1941 una dona anomenada Carme Alba va pujar clandestinament del barri del Poblenou al fossar de Montjuïc per a instal·lar una tomba allà on creia que jeia el cadàver del seu germà Otili. El forjat que adornava la làpida l’havien fet d’amagades els treballadors de l’empresa Rivière, allà on treballava de comptable l’Otili. Al seu germà l’havien afusellat –juntament amb el seu gran amic Tomàs Pons i Albesa- soldats de l’exèrcit franquista al Camp de la Bota el 18 de març de 1941. El seu delicte: ser militant del PSUC, responsable de propaganda del Comitè de Barcelona i actiu antifranquista de la primera postguerra. L’havien detingut el 5 de febrer de 1940 en la que fóra la primera gran caiguda de militants del PSUC un cop finida la guerra civil. 53 militants, homes i dones, foren detinguts, interrogats i torturats. Dies després, l’Otili fou ingressat a la Presó Model de Barcelona, on rebia clandestinament missatges d’ànim entrats clandestinament a la presó fent ús de les taronges com amagatall, inserint diminuts documents dins la polpa. L’Otili feia quatre anys que havia ingressat, juntament amb la seva germana Carme, a un PSUC fundat aquell mateix 1936. El seu tiet, en Felip García –del comitè executiu- els havia enredat en l’aventura política del jove partit comunista català. El 18 de juliol d’aquell 1936, l’Otili no va dubtar ni per un segon en assaltar els carrers del Poblenou en defensa de la Segona República.
El barri obrer del Poblenou, l’alçament feixista, un jove comunista fill d’immigrants. Uns immigrants que construïren –juntament amb els treballadors catalans d’origen- entremig de camps, horts, el mar i les fàbriques, un barri que tot just es paria llavors. Fou el 1916 quan els seus pares, els de l’Otili, la Carme i en Josep, arribaren de terres llunyanes per a instal·lar-se a la fàbrica d’Espanya, a la Manchester catalana. El seu pare, de nom Otili, era originari de Garcimolina, un petit poble de la província de Conca. Fugia de la misèria i la fam. La mare, valenta i solidària, era originària de València. Ambdós, de cultura profundament republicana, cercaren al Poblenou un descampat on poder edificar la nova llar. Entre fangars i horts, aquell indret restava sense urbanitzar i era impossible rebre cap carta dels familiars per motiu de no disposar d’adreça postal. De caràcter ferm i disciplinat, l’Otili va creure necessari d’anar a l’Ajuntament de Barcelona i demanar posar nom al carrer on havia bastit casa seva. Un cop, dos cops… i a la tercera, el funcionari de la casa consistorial li respongué que bategés ell mateix el nom del carrer. I així va ser. L’Otili Alba, futur pare d’aquell jove comunista afusellat al Camp de la Bota, va decidir-se per un nom del carrer, un nom amb fortes arrels republicanes: Passatge dels Ciutadans.
El Passatge dels Ciutadans continua existint al Poblenou. La memòria d’aquesta història es custodia a l’AHPN dins d’un magnífic article d’en Huertas Claveria. Ara, avui, potser caldria que noves generacions de poblenovins i poblenovines il·luminin públicament aquestes històries – la del passatge popular del Poblenou, la d’un jove antifeixista, la d’una jove valenta que decidí pujar al fossar de Montjuïc, la de milers d’immigrants treballadors- reclamant la inauguració d’una placa que ens expliqui els orígens i la història antifeixista del Passatge dels Ciutadans.
